laura-happy

Avui Carla s'ha mort la teva àvia potser és molt brusc dir-t'ho d'aquesta manera,però és així. Carla saps perfectament que des de que et conec ets una de les personetes mées importants dela meva vida.

Avui no és el teu millor dia al revés el recordaràs durant molt, mol, molt de temps. Però jo també el recordaré perquè t'he vist he seguit la malaltia de la teva àvia al teu costat i t'he vist plorar. he vist l'importància que tenia ella sobre tu i l'envejo, ja que és un exemple a seguir, almenys, per mi.

És un exemple ja que jo des de el dia que em vas dir que la teva àvia esstava malalta l'he vist com una persona a seguir i puc reconèixer que jo de gran vull ser com ella. Vull causar aquesta importancia sobre alguna persona i si és com tu molt millor, vull morir al costat de la meva família i vull comtemplar com creixen els meus néts tal m la teva àvia va fer.

També vull ser com la teva àvia per compendre els valors que li has proporcionat aquesta estima, aquelles paraules que li dedicaves, aquells somriures que li ergalaves dia a dia, aquella tendresa que li proporcionaves per cada petó i abraçada que li feies,etc.

Carla no et pensis que de gran només vull ser com la teva àvia, sinó també vull ser com tu.Si com tu la persona que m'ha demostrat més cosa, la persona que m'ha fet treure més somriures i la persona que m'ha demostrat que és molt, molt forta. Si vull ser tantr forta com tu ,vull saber controlar les meves emocions com tu vas fer i et vull tenir la confiança que tu m'has demostrat tenir-te.

T'estimo Crala i l'estimo que tinc també l'he après de tu.

T'aprecio Carla; l'apreci, en canvi, l'he après de la teva àvia

Gràcies per la teva amistat!

La meva situació és aquesta, tinc la mare malalta, això m'ha ajudat molts cops a veure l'importacia que té en la meva vida i alhora m'ha ajudat a veure verdaderes amistats i les maneres de veure les coses i les persones.

A la meva mare sempre m'he l'he apreciat molt, i crec que ara, més que mai.

He vist que al gent quan em veien plorar em donaven uins copets a l'esquena, també he vist que altres ploraven per mi.

Jo tampoc volia aquest contrast i em fa sentir responsable, però, alhora em fa sentir bé ja que ara sé qui de veritat m'aprecia i em compren.

Sé que jo davant d'aquesta situació no sabria com reaccionar, sé que potser fallaria a més gent del compte o sé que potser aquesta gent ho exageraria, que això per part meva seria com uan burla cap a la gent que de veritat té alguna cosa.

He vist com de primer, la gent estava amb mi, he vist que altres quan m'has vist plorar han girat la cua i m'han deixat allà, amb un pam de nas. He vist comn altres en veure que tenia molta atenció, s'han inventat malalties pels seus familiars pròxims. Jo com una burra comparava la meva situació amb la dels altres de tal manera que em sentia impotent a qualsevol cosa que s'em plantejava. Ariibat un punt he vist com la gent reacciona d'una manera a un altre, he vist com gent que nui tant sols et parlaves, s'han convertit en unes fortes amistats, he vist, també, que no tot és la manera de reaccionar davant els problemes si no, l'amistat potser els copets a l'esquena eren símbol de que estic amb tu però no sé com dir-t'ho, potser els "tranquila laura, es posarà bé" són per gent amb les idees un xic més clares. L'únic que puc fer ara és donar les gràcies, perquè, malgrat tot no m'he sentit sola.

I si puc dir algo més, és que ho sento per la mev amare, perquè jo sé que en alguns moments s'ha sentit sola i és llavors, quan jo l'he fallat i no he sapigut reaccionar, i puc dir que he sigut del grup del copets a l'esquena.

T'estimo mare!

Us explicaré el que em passa i que no suporto:

Amb l'escola de música vem fer un intercanvi a Valencia, allà vaig poder coneixer gent magnifica que de bon moment em van exeptar tal com era. Però l'incovenient: que són més grans que jo elles fan tercer i faràn quart d'ESO en canvi jo, faig primer i faré segon. Em consideren una amiga, una gran amiga i cada, cada dia anem juntes i fins i tot em anat a concerts i jo i he pogut anar, però ara és època de rebaixes i volen anara a Barcelona fins tant lluny no hi puc anar i em fa molta ràbia. Però ho entenc tenen ganes de moure's i de sortir cosa que en la meva edad no és molt normal però ara estic patint perquè m'he allunyat dels meus companys de clase i alhora he anat madurant anant amb les més grans.

Però a part amb les meves amigues anem saltant i disfrutant i hem diuent boja, però passa de ser una boja"cacho" simpàtica per uns ( les amigues de música) a ser la més infantil.

Potser que els meus company de clase són tant asenyats que jo al seu costat quedo molt malament.